LA RANETA VULLVICHI I EL GRILL MAIGÜEI.
Queia la nit i un gran mantell de neu, cobria el parc. Un parc tranquil, on el soroll dormia i només els murmuris dels animalets s'escoltaven dins la foscor.
Rere la finestra d'una caseta feta de fulles vivia la raneta Vullvichi, era una raneta molt alegre, amb grans ulls i potetes curtes. Mirava embadalida com els flocs de neu baixaven lentament
Al parc també vivien altres animalets, però eren molt orgullosos i presumits, només el grill Maigüei estimava de veritat a la raneta.
Era un grill molt educat i elegant, tenia un bonic barret que només es posava en les grans ocasions.
Va arribar el dia que tots esperaven, la festa de Nadal !!!, la raneta i el grill, tenien molts desigs de veure tots els ornaments de la gran ciutat i pensaven apropar-se a veure un gran arbre ple de llums de colors que anaven a col·locar a la Plaça Grand.
De vegades es posaven una miqueta tristos, però de seguida recordaven on habian llumetes de colors i música, i totes les penes s'esvaïen
Vullvichi i Maigüei es van preparar per anar a la Plaça Grand. Vullvichi es va posar la seva armilla i la seva bufanda de quadres i Maigüei el seu barret de copa.
Van travessar el parc. Alguns animalets es van burlar d'ells, dient:
Mireu quines pintes portent!!!. Es creuen molt fins!!!.
Al poc temps van sentir un gemec, es van preguntar: què és això?.
I cada vegada ho sentien més a prop. De sobte, van descobrir una pobre llagosta que era morta de fred.
Pobreta, què et passa?, li va dir Vullvichi.
Estava saltant i se'm va llançar la nit a sobre, em vaig quedar tan gelada que no podiá moure'm. Els animalets em van veure però cap no em va ajudar.
Veus Maigüei.., va dir Vullvichi.
-Tots són molt orgullosos, però no tenen cor.
La raneta i el grill, li van deixar les seves robes i l'ha van abrigar, mimant-la perquè entrés en calor.
La llagosta agraïda, els hi va dir:
Conec un lloc on podeu passar els millors nadals de la vostra vida, a més hi ha un establa tan bonic que no s'us oblidarà mai.
Allà, van ser els tres. Era cert el que els va contar la llagosta.
Un preciós jardí amb un acollidor establa.
En un bressol de palla, hi havia un mosquit tan bonic, i tenia una mirada tan dolça que a Vullvichi se li va escapar una llàgrima.
Un gripau i un esquirol el guardaven.
Es va apropar a ell, molt a poc a poc, donant dos saltets i amb la llengua el va bressar dolçament dient-li, : potser junts puguem lluitar per que tots els animalets siguin sempre feliços i no plorin.
No vull que s'odien, creem entre tots un món millor !!!.
La raneta es va donar la volta i de sobte el grill va xisclar:
Vullvichi, Vullvichi !!!, el petit mosquit t'ha somrigut.
Era veritat, un gran somriure il·luminava la cara del dolç mosquitet.
I els amics van tornar a casa, i aquest va ser el Nadal més feliç de les seves vides.
Potser el mosquit no va somriure, però l'important és que en el nostre cor tinguem tant desig, com que la raneta ens faci creure fins i tot en el que no és real.
I aquest conte s'ha acabat i... si no és mentida és veritat !!!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada