m'ho va dir rera la gerra de cervesa, entre el fum del seu cigarret, i el meu somriure...,
"els records son com els cables connectors, els deixes en un calaix i al cap d'un temps, misteriosament tots els cables connectors s'han enrotllat entre si, i ja no sabem on comencen i on s'acaben"
m'el miro amb distància...,
sona una canço que m'arriba com si tan sols jo l’escoltes,
s'anadona i avança el seu rostre cap a mi tancant els ulls, aproximant-se amb la seguretat que dóna una presumpta complicitat i em xiuxiueja,:
és Blossom Deari...,
es com un himne davant de les inclemencies de la vida, oi?
m'enfurisma el seu instint de protecció, no cal dir que la cançó s'ho val, però no necessito aixo ara...,
fujo endavant com tants d'altres per no agafarme els dits o l'anima..., ves a saber el què !!!.
la cobardia té això de bo, t'incita a córrer per no caure i que t'enxampin.
Segueix parlant..., em diu com qui no ha parat compta del meu malestar :,
avans jo només anava a veure pel-licules tristes perqué sempre en sortia alegre, mentre que les comedies em feien posar trist,
he deixat anar una mitja rialla...
El temps transcorre absurdament entre foteses
A fora la pluja continua caient
Demà arrancaré el cable conector i el guardaré al calaix dels altres cables.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada